Com és el món després d’un mes i mig tancats a casa?
Com miren aquesta anomenada “nova normalitat” els nostres fills i filles?
La normalitat era el que teníem abans, quan ens pensàvem que érem immortals i que no ens podia passar res a nosaltres, ciutadans del primer món?
Les criatures, que són grans esponges i que sovint ho entenen tot a la primera, hauran après coses molt importants molt aviat: que la mort també forma part de la vida, encara que nosaltres li girem l’esquena i no vulguem mirar-la, i que el que nosaltres fem a nivell individual té una incidència en els altres, encara que no els coneguem.
Nosaltres, les persones adultes, haurem de continuar aprenent dels nostres fills i filles i de les criatures, en general.
Ells ens ensenyen que l’alegria, el joc i el riure estan dins nostre, passi el que passi fora, i que tenim la capacitat innata de disfrutar, generar goig i plaer.
Però els humans solem tenir poca memòria...
Tant de bo no oblidem unes quantes coses de tot això.
Tant de bo tot vagi bé i s’hagin produït en nosaltres canvis tan profunds que siguem capaços de sostenir-los en el temps.
Tant de bo la por i la desconfiança no ens posseeixin i sapiguem veure en els altres el bé i la felicitat que volem també en nosaltres mateixos.
Tant de bo puguem ser més sensibles, empàtics i pacients, començant pels que tenim a prop.
Tant de bo ens recordem de passar temps de qualitat junts i de jugar amb els nostres fills i filles.
Tant de bo no oblidem quines són de veritat les coses essencials de la vida.
Tant de bo ens hàgim adonat que podem viure amb molt menys.
Tant de bo recordem fer un consum de proximitat.
Tant de bo recordem que no som els propietaris d’aquest planeta.
Tant de bo siguem capaços d’aturar-nos de tant en tant i viure a poc a poc i sense presses.
Tant de bo puguem continuar agraint tot el que tenim, els que tenim la sort de tenir una casa, menjar, llum i aigua.
Tant de bo puguem apreciar i agrair la llum del sol, l’aire, el mar i la llibertat que es sent quan pots córrer lliure.
Tant de bo no oblidem que sortíem als balcons a aplaudir i a cantar i que ens sentíem connectats encara que no poguéssim tocar-nos ni aproximar-nos.
Tant de bo puguem tornar a tocar-nos, abraçar-nos i sentir la pell de l’altre sense por.
Tant de bo siguem conscients que estem tots connectats i que si em cuido jo, estic cuidant també els que m’envolten, fins i tot aquells que no conec.
Tant de bo els nostres fills i filles, que hauran après tot això molt aviat, siguin els portadors d’un canvi profund i formin part d’una humanitat més conscient.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada